Et miro i milions de pensaments empenyen des de dins, lluitant per sortir tots a la vegada, com quan m'embrutes la panxa d'incerta tendresa. Em mires i el silenci ens ocupa, per que no calen paraules quan entre ull i ull existeix una connexió tan forta com la constel·lació de gèminis, on germans immortals romandran al cel per sempre més. Ens mirem i ens entenem, i em parles més que amb les cordes vocals, tantes vegades inútils a l'hora d'expressar l'emoció que ens invadeix. Em passaria les hores dels dies mirant la brillor que tens als ulls, els desitjos que cobreixen les teves pestanyes, aquest nas teu, tan perfectament imperfecte, la irregularitat dels teus llavis, la minúscula circumferència que conforma el teu melic, tot el llarg dels teus dits i l'interminable etcètera que forma part de tu, fins arribar a allò més profund, el que no es veu ni es contempla, el que no hi és si no ho busques, allò secret i inconscient. I és aquesta la teva millor part, capaç de fer-me sentir aquest incendi punyent que tinc a l'estómac, cremant, cridant, desitjant esclatar per inundar-nos d'il·lusió inesgotable.
