Tornaria un mes enrere i viuria de nou tot el que hem compartit durant aquests darrers 31 dies. Hi tornaria tantes vegades com mesos té l'any, i com anys té la vida. Ho faria fins a adonar-me de que res ha estat un somni, fins a creure'm que definitivament ets de carn i óssos, que tens ànima i sensibilitat artística, i que pots emocionar-te amb la paraula més curta o amb la mirada més lleugera. La velocitat dels fets és tal que sembla com si la nostra història s'allunyés de la realitat, com si visquéssim en una mena de món paral·lel on només existeixen els dies que compartim, la resta no deixa de formar part de la monòtona certesa que és la vida quotidiana. La por a que el temps avanci és inevitable, no obstant no deixo d'imaginar-nos amb il·lusió, en un temps, quan això ja sigui del tot tangible, quan la distància no hagi pogut enderrocar tot allò que des d'un divendres tretze no em deixa tocar de peus a terra. Llavors encara no hauré oblidat els ratpenats que constantment ens acompanyen , l'aigua de Sant Martí d'Empúries, el vent de la platja de Begur, i tantes coses que semblen impossible d'incloure en un tant curt període temporal.
Gràcies de tots el colors i magnituds.
Per arribar justament en aquest moment.
I per quedar-te, és clar.
No comments:
Post a Comment