Gairebé mil quilòmetres separen els nostres cossos, no obstant això, et sento més a prop que mai. Només em cal tancar els ulls i obrir el cor per notar el tacte de la teva mà baixant per la meva esquena, la teva llengua llepant-me vora el melic o la teva galta fent força contra la meva. T'imagino al meu costat minut a minut, segon a segon, encara no has marxat, ets aquí, amb mi, i si no ho cregués així em moriria, de por i de tristesa, de desconnexió total, perquè és impossible viure sense la meitat d' una mateixa, em faltarien venes, óssos, músculs. Encara pitjor, em faltaries tu, però no és així, jo se que hi ets, et veig darrera les parpelles, entre l'hemisferi nord i l'hemisferi sud.
T'he trobat i m'has trobat, i agrairé infinitament aquestes casualitats del destí que finalment ens han unit, que m'han fet somriure perquè estas al meu costat, que m'han fet viure amb els cinc sentits oberts, en recepció continua. He passat el millor estiu que puc recordar, i això, ni mil, ni dos mil, ni cinquanta mil quilòmetres ho canviaran mai.
No comments:
Post a Comment